Avui commemorem la victòria de l’1 d’octubre de 2017. Han passat set anys durant els quals la maquinària repressiva de l’Estat espanyol ha exercit la persecució policial, judicial i econòmica, l’empresonament i l’exili i, conseqüentment, ha provocat una desorientació estratègica evident en el moviment d’alliberament nacional.
Aquesta actuació no justifica que siguem on som, ja que no és res de nou en els processos d’alliberament nacional que ens han precedit arreu del món, però sí que ens han emboirat la perspectiva de què va passar la tardor de 2017; què vam fer i, sobretot, com ho vam fer, que ens serà de molta utilitat en el camí pel futur que ve.
Ho repetim i ho repetirem tants cops com faci falta: l’1 d’octubre el poble català va desbordar democràticament l’Estat espanyol i vam guanyar; vam guanyar al carrer a les 9 del matí quan vam obrir els col·legis electorals, i vam guanyar a les urnes a les 8 del vespre quan vam tancar les portes i fer el recompte. Per tant, l’1 d’octubre de 2017 vam guanyar. I no s’hi val a dir que com que no vam aconseguir aplicar la declaració unilateral d’independència res del que vam fer ja no compta per res. Des de 1707 a la batalla d’Almansa, aquest poble nostre ha lluitat per la seva llibertat, a vegades amb més encerts i d’altres amb menys, però si hi ha un 1 d’octubre és perquè milers de catalans i catalanes anònims van aconseguir victòries anteriorment. Cada victòria ha estat una llavor. I cada llavor ha estat una passa endavant per escurçar el camí cap a la Independència.
Ara bé, per ser més i més forts, per generar les condicions que ens portin a un escenari de confrontació i a assolir la nostra llibertat, evidentment, ens caldrà fer algunes coses diferents, tant pel que fa al que farem nosaltres com per preveure el que farà, segur, l’enemic.
En un conflicte, quan una de les dues parts avança és perquè l’altra retrocedeix. I a la inversa. Ara, a ningú se li escapa que anem de reculada, malgrat algunes victòries tàctiques indiscutibles com ha estat l’aprovació de la llei d’amnistia. La repressió, el dol, la desmobilització, la poca unitat en el terreny institucional són factors que condicionen la nostra posició en el conflicte.
Però tots els que reivindiquem la vigència de l’1 d’octubre estem d’acord en què:
- L’1 d’octubre de 2017 va ser una victòria col·lectiva.
- Les condicions objectives d’avui són molt millors, en termes històrics i polítics, que abans del 27 d’octubre de 2017.
- La repressió exercida per l’Estat espanyol ha fet el seu efecte i nosaltres no hem tingut la capacitat de superar-la sinó que, en general i com a poble, ens ha paralitzat.
L’1 d’octubre va ser possible perquè tant la societat civil com la política van remar en el mateix sentit. Cal que ens emplacem a treballar per la unitat estratègica de l’independentisme. Que aconseguim coordinar-nos per crear marcs de debat per arribar a acords estratègics en l’àmbit institucional, però també en el civil, que ens acostin a la implementació i manteniment de la República Catalana i a la independència.
A Mataró, no només reivindiquem l’1 d’octubre amb aquesta concentració sinó que continuem exigint que una plaça o carrer de la ciutat dugui el nom d’1 d’octubre, tal com vam sol·licitar a l’Ajuntament ja fa un any i mig, amb el suport de més de 3.000 signatures i de 40 entitats mataronines, i de la qual encara no s’ha obtingut cap resposta.
Visca Catalunya!
Visca els Països Catalans!
Visca la Terra!
Independència!
| ANC Mataró 